MANIFEST 8M💪🏻💜

Avui, Dia de la Dona Treballadora, des de la comissió feminista de l'esplai us volíem presentar el nostre manifest pel 8M: un cone sobre el Transfeminisme!💜✊🏼

Vaig néixer i no em van dir res, quan sense pensar-ho i ni tan sols preguntar-ho em van assenyalar i amb el cor sentenciar. La meva mare diu que cap moment iguala el del part dels teus fills, que va ser el moment més bonic de la seva vida. Recordo tenir 5 anys, i estar a casa de bon matí, la meva mare em despertava entre setmana. Mentre jo esmorzava i em rentava les dents, ella anava a la meva habitació i em preparava la roba d'aquell dia, em feia el llit i recollia la roba bruta del terra del dia anterior. Un cop jo havia acabat, entrava a l'habitació i ella m'ajudava a vestir-me, sempre diu que era com un remolí, que tot arreu per on passava removia pols i terra, per això quasi tots els pantalons que tenia estaven o bé sempre bruts o bé foradats. Recordo el molt que m'estimava, un cop m'havia vestit em mirava, sempre, i em deia que era el noi més valent i fort del món i la cosa més bonica que li havia passat a la vida, això va canviar 5 mesos després, quan va néixer la meva germana, des d'aquell instant compartíem la titulació de "cosa més bonica que li havia passat a la vida". 

La meva germana era com un imant, que magnetitzava a tot aquell qui la mirés, sempre reia, era com observar una petita criatura de llum que sempre tenia alguna cosa a dir, ara és més com una flor, que quan s'obre per primavera pots gaudir de la seva bellesa i interior, però a l'hivern costa distingir-la. Crec que ella n'és conscient, però és complicat ensenyar els colors que portes dins quan hi ha tanta gent que només veu en blanc i negre, jo ho sé. Creixent ens portàvem bé, durant l'estiu la mama i el papa treballaven, així que passàvem tot el dia juntes, jo sempre li volia ensenyar coses, jugar amb ella... però de vegades era estrany, sempre semblava que ella ho vingués tot segur, jo no sempre em sentia així.

A l'escola era com si tingués una pedra a l'estómac, i jo la sentia moure's, però tenia una estranya sensació, era com si de la pedra volgués sortir alguna cosa, però era incapaç de saber que era. Jo anava creixent, i la pedra creixia amb mi, era increïble com podia sentir el pes fer-se cada cop superior, fins que vaig entendre qui l'alimentava.

Va ser quan la vaig mirar a ella, a la meva germana, qui havia canviat la pilota i els jocs per una espècie de cartes amb dibuixos de nines, quan va deixar de cridar la resposta de cada pregunta i ja no ballava i cantava a ple pulmó, llavors em vaig mirar a mi, i vaig veure com havia deixat de ballar al ritme d'Amics de les Arts, com m'havien donat una pilota, atribuït un color, escollit una roba. Era com si m'haguessin creat, sentia com trepitjava un camí que no era el meu.

No podria determinar pas el moment exacte en el qual vaig sentir la pedra del meu estómac desaparèixer, no recordo el dia en què jo vaig ser 100% conscient de quin era el fruit de tot el que em passava, però recordo les nits, recordo mirar-me al mirall i veure de tot menys el meu cos, recordo sentir-me com una intrusa dins d'una casa que no era seva, recordo estar totalment quieta al mirall fins no sentir les meves extremitats, intentant separar la ment de les terminacions nervioses del meu cos.

Als 10 anys la meva mare em va voler posar a una extraescolar, només feia anglès, els nens de la meva classe feien bàsquet, a mi no m'acabava d'agradar, quan jugava amb ells, era la mateixa sensació que tenia quan anava a l'escola, una pedra a dins que tothom semblava ignorar o ningú sabia veure. Vaig entendre qui dipositava petites pedres en el meu interior, tantes que em costava avançar, era quan escoltava, quan la gent em determinava coses que jo no sentia, quan la mama em mirava, i em deia que era el noi més fort i valent del món, en aquells moments la pedra augmentava per segons, i així ho vaig entendre tot, la meva mare tenia raó, jo era com un remolí, un remolí que donava voltes al voltant del món, un remolí que fugia de tot aquell qui el volgués atrapar.

El cas és que els remolins un dia deixen de girar, i jo, que encara porto la inèrcia de la tempesta dins, tinc la sensació que no tenim on aterrar. 

Jo sóc una dona, una dona trans, i he vist i viscut el que ser una dona significa, i tant de bo mai haguéssim de deixar de ballar, cridar o jugar, tant de bo ningú diposites petites pedres dins dels altres. Això sí, la tempesta segueix en els núvols, i els remolins continuen girant, jo tinc 17 anys, he sigut reconeguda pel que sóc davant d'un jutge, sí, un jutge, que m'ha mirat i ha determinat que jo sóc un dona. Però suposo que he tingut sort, de què no m'han classificat amb disfòria de gènere, de què no he hagut d'esperar 2 anys a ser identificada pel que sóc, i de què ningú ha intentat convertir-me en allò que no sento, això no vol dir, però, que els remolins no segueixin girant sense lloc on aterrar, potser ens ho hauríem de fer mirar no?